Ophelia, de Julia Margaret Cameron (1867)No vull que em miris així
ara que arriba el final
ara que res em fa mal
i que per fi puc dormir
No vull que em prenguis així
si saps que el cos no em respon
el riu és el meu llençol
el fang és el meu coixí
No vull que parlis de mi
si sota l’aigua no et sento
entre les pedres i els peixos
he seguit el meu destí
Vull que em miris amb amor
que m’abracis amb desig
Vull que ara em parlis a mi
Ara que jo ja no hi sóc
ara que arriba el final
ara que res em fa mal
i que per fi puc dormir
No vull que em prenguis així
si saps que el cos no em respon
el riu és el meu llençol
el fang és el meu coixí
No vull que parlis de mi
si sota l’aigua no et sento
entre les pedres i els peixos
he seguit el meu destí
Vull que em miris amb amor
que m’abracis amb desig
Vull que ara em parlis a mi
Ara que jo ja no hi sóc
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada