30/10/09

Irrealitat

Abans de les estrenes sempre passo unes hores en que tot sembla una mica irreal: el tempo és més lent, els sons més fluixos, ... és com estar dins una bombolla o, més aviat dins d'un capoll...

Fins demà.

26/10/09

Darrers retocs

No acabaria mai de replantajar-me la feina però en algun moment has de decidir que la dónes per bona. I en aquest cas, el moment és ara... d'aquí uns moments... tan aviat com acabi de mirar unes cosetes que....

24/10/09

El procés

Sempre és igual i sempre és diferent.
És diferent per quant la matèria que utilitzo és diferent: les idees canvien, les temàtiques, el repertori, la imatge, el personatge...
Però els dubtes, el plaer i el patiment, els moments d'obsessió, les crisis personals i professionals sempre apareixen al llarg del procés. Jo diria que formen part del procés i que són necessaris per completar-lo.
Quan hi estic immersa vull que s'acabi i quan s'ha acabat desitjo que torni a començar.

23/10/09

Ella i jo (XVII)


La Névoa es compraria una J-Doll


La Núria es compraria una Blythe
(les fotos són de flickr)

22/10/09

Ella i jo (XVI)

A la Névoa li agrada la tardor
A la Núria li agrada la primavera

19/10/09

Agenda

Demà toca:
- assajar
- acabar coses del vestuari
- recollir el material gràfic

Compte enrera

Tinc la sensació que el compte enrera comença avui.
Queden 12 dies per a l'estrena a l'Auditori.
Encara hi ha coses per fer però en general està força avançat.

15/10/09

Amália


(no conec l'autor de la fotografia)
Com més coses sé d'Amália, més creix la meva admiració per ella ...

Aquests darrers dies

un bolo genial
un assaig productiu
dotze classes intenses i intensives
un enterrament emotiu....
moltes coses i poc temps per explicar-les.

9/10/09

Demà

Ens tornem a reunir les 10 veus de l'Auditori.
Serà al Festival de Jazz de la Costa Brava
Palafrugell
22h.

Ella i jo (XV)


Per raons diferents, a les dues ens agrada Anne Taintor.
Caetano Veloso canta "Estranha forma de vida" aquí

5/10/09

10 anys

Demà farà deu anys que va morir Amália.
He trobat un petit vídeo molt entranyable per commemorar el dia.

2/10/09

Eines

Darrerament estic descobrint noves eines que faciliten la recerca de material.
Són com nous mons per descobrir....
blogotheque.net
videotapas.net
spotify.com
vimeo.com
flickr.com

1/10/09

Carta a LV

Avui he enviat aquesta carta a La Vanguardia.
No sé si la publicaran.
En tot cas, la deixo també aquí.

El meu besavi, Ernest Bassons, era cantaire de l'Orfeó Català quan es va decidir de construir el Palau de la Música. En aquell moment ell era molt jove i guanyava molt pocs diners, i per poder col·laborar amb la construcció de la nova seu anava caminant a la feina per donar a l'Orfeó els diners que s'estalviava del tramvia.

Allà va conèixer la meva besàvia, la Teresa Bonnin. Es van casar, van tenir fills i filles, néts i nétes, i besnets i besnetes. Quan es van tornar a obrir els cors infantils i juvenils l'any 1985, la meva germana i jo vem fer les proves per entrar-hi i vem ser cantaires de l'Orfeó més de deu anys. A la meva família tenim moltes anècdotes vinculades a l'Orfeó i al Palau de la Música: a la tia Anita la feien cantar molt baixet perquè desafinava com un borinot, el tio Roberto Bechini va escolpir alguns dels conjunts escultòrics de l'edifici, jo hi vaig conèixer el pare de la meva filla... Puc dir literalment que jo i la meva filla hem nascut gràcies a l'Orfeó.

I malgrat tot això, sempre vaig tenir la sensació de ser una estranya a casa meva. La direcció del Palau sempre va menystenir els Cors. Suposo que al final erem una molèstica necessària, una cosa que havien de suportar per justificar que feien alguna cosa per la cultura i per la música. Durant un temps vem tenir la possibilitat d'assistir als concerts de programadors externs que s'hi feien però al final ni això (tret dels concerts de l'Orfeó, gairebé tota la resta són concerts programats per algú altre: fa uns 5 anys el cost de llogar la sala era de més de 10.000 euros). Quan es feia alguna sortida per cantar, algun intercanvi amb corals i orquestres d'altres ciutats, els cantaires haviem de pagar una part del viatge; els pares estaven obligats a ser socis i a pagar una quota. Si no recordo malament, també vem haver de pagar una part del cost dels uniformes.

Ara que s'ha sabut el que estava passat a les oficines del Palau entenc moltes coses i sento una tristesa i una ràbia immenses.

Però també tinc la confiança de que això ens donarà una força renovada per finalment començar a vetllar per les nostres coses, el nostre patrimoni artístic, cultural i humà, i a recuperar l'orgull de la feina ben feta, la dignitat i l'honorabilitat com a valors propis dels catalans.

NÚRIA PIFERRER Baix Empordà