Carta a LV

Avui he enviat aquesta carta a La Vanguardia.
No sé si la publicaran.
En tot cas, la deixo també aquí.

El meu besavi, Ernest Bassons, era cantaire de l'Orfeó Català quan es va decidir de construir el Palau de la Música. En aquell moment ell era molt jove i guanyava molt pocs diners, i per poder col·laborar amb la construcció de la nova seu anava caminant a la feina per donar a l'Orfeó els diners que s'estalviava del tramvia.

Allà va conèixer la meva besàvia, la Teresa Bonnin. Es van casar, van tenir fills i filles, néts i nétes, i besnets i besnetes. Quan es van tornar a obrir els cors infantils i juvenils l'any 1985, la meva germana i jo vem fer les proves per entrar-hi i vem ser cantaires de l'Orfeó més de deu anys. A la meva família tenim moltes anècdotes vinculades a l'Orfeó i al Palau de la Música: a la tia Anita la feien cantar molt baixet perquè desafinava com un borinot, el tio Roberto Bechini va escolpir alguns dels conjunts escultòrics de l'edifici, jo hi vaig conèixer el pare de la meva filla... Puc dir literalment que jo i la meva filla hem nascut gràcies a l'Orfeó.

I malgrat tot això, sempre vaig tenir la sensació de ser una estranya a casa meva. La direcció del Palau sempre va menystenir els Cors. Suposo que al final erem una molèstica necessària, una cosa que havien de suportar per justificar que feien alguna cosa per la cultura i per la música. Durant un temps vem tenir la possibilitat d'assistir als concerts de programadors externs que s'hi feien però al final ni això (tret dels concerts de l'Orfeó, gairebé tota la resta són concerts programats per algú altre: fa uns 5 anys el cost de llogar la sala era de més de 10.000 euros). Quan es feia alguna sortida per cantar, algun intercanvi amb corals i orquestres d'altres ciutats, els cantaires haviem de pagar una part del viatge; els pares estaven obligats a ser socis i a pagar una quota. Si no recordo malament, també vem haver de pagar una part del cost dels uniformes.

Ara que s'ha sabut el que estava passat a les oficines del Palau entenc moltes coses i sento una tristesa i una ràbia immenses.

Però també tinc la confiança de que això ens donarà una força renovada per finalment començar a vetllar per les nostres coses, el nostre patrimoni artístic, cultural i humà, i a recuperar l'orgull de la feina ben feta, la dignitat i l'honorabilitat com a valors propis dels catalans.

NÚRIA PIFERRER Baix Empordà