foto de May, l'Auditori oct 2009Jo el que volia era cantar.
Però no cantar qualsevol cosa, sino aquelles cançons que realment em fessin emocionar perquè, per a mi, és l'única manera de connectar amb el públic.
I aquell desig de cantar, d'expressar-me, d'emocionar-me i emocionar es va anar convertint en una "carrera" amb tota la càrrega de professionalitat que això comporta.
Mica en mica m'he anat adonant que, a banda de treballar l'instrument, de cultivar el meu criteri artístic i la meva sensibilitat per tal d'oferir alguna cosa meva al públic, una "carrera" implica enfrontar-me a certes situacions i prendre decisions de tipus estratègic.
He de buscar permanentment l'equilibri entre els dos vessants de la meva professió perquè entenc que ambdós són necessaris.
Perquè jo el que vull és seguir cantant.
3 comentaris:
Diuen en castellà que "sarna con gusto no pica pero mortifica". Potser no és "tant greu"; però supose que es poden acceptar certes "vessants" poc agraïdes a primera vista per poder gaudir de fer realitat els somnis.
A més a més, el públic t'ho agrairem molt ;p
Continua emocionant-nos....
Encara recordem el concert d'aquest estiu a l'Escala....
Llàstima que no vàrem poder anar a l'auditori....
Gràcies!!!!
Gràcies pels comentaris...
Publica un comentari a l'entrada