20/3/11

El que diuen

LA PORTA CLÀSSICA, Marta Ramon

En el seu últim disc Estranya forma de vida (2009), Névoa s'acompanya de tres músics de jazz: el guitarrista Vicenç Solsona, el contrabaixista Guillermo Prats i el percussionista Ramón Ángel Rey i una guitarra portuguesa de la mà de Publio Delgado per a retre homenatge a la reina del fado, Amalia Rodrigues, amb motiu del desè aniversari de la seva mort. Aquest fado personalitzat amb toc jazzístic és un treball acurat que busca noves sonoritats sense perdre la referència de l'estil típicament portuguès.

A partir d'aquest treball i aprofitant l'avinentesa entre la cantant i el guitarrista Vicenç Solsona, ens proposen ara un espectacle en versió reduïda durant tots els dimarts últims de mes al Jamboree on ens ofereixen un recorregut per un fado versionat, acompanyat per l'estil personal del guitarrista de jazz, a més d'altres gèneres de cançons com boleros i balades italianes tot ampliant el vast repertori que ofereix la lusofonia amb repertoris d'altres indrets mediterranis ben propers a casa nostra.

Comença d'hora, potser massa, en el primer passi de les 21:00 i sembla que la cosa està un pèl freda. Amb el primer fado ja ens parla Névoa de Pedro Rodrigues, per a què no hi hagi cap dubte del seu ampli coneixement. Durant tot el concert ens mostrarà les contínues referències i influències que ha rebut dels grans d'aquest estil. Seguim amb un bolero, per a variar una mica i sembla que la cosa s'escalfa amb el tercer tema María Lisboa, fado que ens evoca el passat mariner de la capital portuguesa.

Indubtablement, la treballada veu de Névoa es deixa entreveure en aquest format de duo on no es pot enganyar a ningú. Controla perfectament els diversos registres i té un domini tècnic que li permet jugar amb els diferents timbres i colors que ofereix aquest tipus de repertori, i que denota treball d'estudi i hores de dedicació. Però se li escapa a Névoa el sentiment quan el tema que canta li arriba ben profund, ben endins, especialment en els que dedica a la seva admirada Amalia Rodrigues i, un cop ja la cosa està ben escalfada, borda el tema Lágrima, on ja ens quedem bocabadats.

Ja ha arrencat i ens regala més fados, ara de Chico Buarque, O meu amor i Gente humilde, que li permet treballar des d'un estil més blusero, cançons italianes i una petita guinda sense cap tipus de complex, la copla Tatuaje, basada en el poema de Rafael de León, "Él vive en un barco, de nombre estranjero..."

Un recorregut de cançons del cor, antigues i no tan antigues, que ens regala una sessió de saudade amb personalitat i blues en un format duet dels que no estem habituats... Val la pena!