Em dic Roser i m'agrada el Fado. He descobert una cançó que es diu "Estación de Rocío", música de Fernando García Morcillo (un autor que va ser molt famós als anys 40 i 50) i lletra d'Adolfo Martínez Pinto, el pare (ja mort) d'una maiga meva. La cançó està registrada a la SGAE i catalogada com a Fado-Fox. Et passo la lletra:
Lisboa dormía oyendo la nana del agua en el río. Brillaba Rocío como una medalla de plata bruñida. Tu boca y la mía tatuaban con besos aquellos instantes. Tus ojos pedían nublados y amantes allá en el andén: ¡Ven, ven, ven...!
Estribillo ¡Ay Estación de Rocío que nos separas! Como si al vernos felices nos envidiaras. ¡Ay Estación de Rocío! Triste final. Me dejé el corazón en tu andén, estación, de Portugal.
Se abrieron las rosas y el tren me llevaba feliz a tu lado. Camino soñado que se hizo de espinas al ver que no estabas. ¿En que boca extraña borraste los besos de mi despedida? Lo quiso la vida y el eco decía al irse otro tren ¡Ven, ven ven...!
Estribillo
Fin
Si t'interessés tinc la partitura i una gravació de l'època. El meu mail és roser.nogues@gmail.com. Jo canto com a afició (la meva professió es metgessa) i el meu marit m'acompanya amb la guitarra. Quan canto aquesta cançó penso que en la teva veu seria fantàstica.
Aquestes festes he regalat molt els teus CDs. No sabria dir-te quin m'agrada més. Ets una autèntica Fadista (con a alma presa a garganta, com diu el Fado "Há muito quem cante o Fado"). I les lletres que fas, i tot el traball d'investigació...
I a tot això, existeix o no existeix el destí, la predestinació?
Hola Roser, moltíssimes gràcies per les teves paraules. La veritat és que recomforta saber que hi ha gent que gaudeix amb el què fas. Això li dóna més sentit a tot. Quant al destí... encara no n'he tret l'entrellat... potser existeix però segur que se l'ha d'ajudar. Una abraçada i gràcies pel fado, N
Anna Duncan per Arnold Genthe
2 comentaris:
Hola Névoa/Núria,
Em dic Roser i m'agrada el Fado. He descobert una cançó que es diu "Estación de Rocío", música de Fernando García Morcillo (un autor que va ser molt famós als anys 40 i 50) i lletra d'Adolfo Martínez Pinto, el pare (ja mort) d'una maiga meva. La cançó està registrada a la SGAE i catalogada com a Fado-Fox. Et passo la lletra:
Lisboa dormía
oyendo la nana
del agua en el río.
Brillaba Rocío
como una medalla
de plata bruñida.
Tu boca y la mía
tatuaban con besos
aquellos instantes.
Tus ojos pedían
nublados y amantes
allá en el andén:
¡Ven, ven, ven...!
Estribillo
¡Ay Estación de Rocío
que nos separas!
Como si al vernos felices
nos envidiaras.
¡Ay Estación de Rocío!
Triste final.
Me dejé el corazón
en tu andén, estación,
de Portugal.
Se abrieron las rosas
y el tren me llevaba
feliz a tu lado.
Camino soñado
que se hizo de espinas
al ver que no estabas.
¿En que boca extraña
borraste los besos
de mi despedida?
Lo quiso la vida
y el eco decía
al irse otro tren
¡Ven, ven ven...!
Estribillo
Fin
Si t'interessés tinc la partitura i una gravació de l'època. El meu mail és roser.nogues@gmail.com. Jo canto com a afició (la meva professió es metgessa) i el meu marit m'acompanya amb la guitarra. Quan canto aquesta cançó penso que en la teva veu seria fantàstica.
Aquestes festes he regalat molt els teus CDs. No sabria dir-te quin m'agrada més. Ets una autèntica Fadista (con a alma presa a garganta, com diu el Fado "Há muito quem cante o Fado"). I les lletres que fas, i tot el traball d'investigació...
I a tot això, existeix o no existeix el destí, la predestinació?
Una abraçada i endavant,
Roser
Hola Roser,
moltíssimes gràcies per les teves paraules. La veritat és que recomforta saber que hi ha gent que gaudeix amb el què fas. Això li dóna més sentit a tot.
Quant al destí... encara no n'he tret l'entrellat... potser existeix però segur que se l'ha d'ajudar.
Una abraçada i gràcies pel fado,
N
Publica un comentari a l'entrada